Basidiomicots

Basidiomicots

Basidiomycota
Taxonomia
Regne	Fungi
Fílum	Basidiomycota de Bary, 1866
Subdivisions o subfílums
Pucciniomycotina Ustilaginomycotina Agaricomycotina

Rovelló (Lactarius sanguifluus)

El cos fructífer (bolet) allibera basidiòspores (haploides) que un cop al sòl germinen originant hifes haploides que acaben fusionant-se per donar hifes diploides (però dicariòtiques, amb dos nuclis) que formaran nous bolets.

1.- Basidiòspora; 2.- Esterigma; 3.- Basidi; 4.- Hifes

Els basidiomicots (Basidiomycota; també anomenats basidiomicets en referència a una classe actualment obsoleta) constitueixen una vasta divisió o fílum del regne dels fongs (Fungi), que es caracteritza per tenir uns esporangis exclusius anomenats basidis on s'originen les espores, denominades basidiòspores.

El seu cicle biològic és particular. El miceli es subterrani, per bé que moltes espècies produeixen cossos fructífers aeris, coneguts com a bolets, on s'hi localitzen els basidis i les basidiòspores, microscòpiques i haploides, que són dispersades pel vent. Quan cauen en sòls apropiats, germinen originant hifes haploides que acaben fusionant-se per donar hifes diploides (però dicariòtiques, és a dir, amb dos nuclis, car només es fusiones els citoplasmes) que creixeran i formaran nous bolets.

Hi ha presència de quitina en les parets cel·lulars, i apareixen unes estructures anomenades fíbules, molt semblants als uncinuls dels ascomicots. En aquest grup estan inclosos els fongs de barret, els xampinyons, les neules, els bolets, etc.

En aquest fílum es trobe la majoria de les espècies que produeixen dels bolets (carpòfors) comestibles o no ja que molts, quan arriba l'època de la reproducció, desenvolupen els cossos fructífers aeris.

Reproducció i dispersió

Reproducció asexual

La reproducció asexual es duu a terme per conidis (espores produïdes per mitosi a l'extrem d'un esporangi especialitzat anomenat conidiòfor). Els conidis són dispersats pel vent i en germinar originen un miceli genèticament idèntic al progenitor.

Reproducció sexual

En la reproducció sexual es duu a terme per basidiòspores (espores produïdes per meiosi en uns esporangis característics anomenats basidis). Sovint els basidis estan concentrats en cossos fructífers aeris (bolets) per facilitar-ne la dispersió. Quan la basidiòspora cau en una superfície apropiada, com ara sòl humit, originant hifes haploides.

Aquestes hifes haploides pateixen el que es coneix com a plasmogàmia, fenomen que consisteix en el fet que dues hifes fusionen els seus citoplasmes, però els nuclis de cadascuna romanen individualitzats, de manera que es forma una cèl·lula amb dos nuclis haploides diferents genèticament anomenada dicarió que, en multiplicar-se, dóna lloc a un miceli dicariòtic (és a dir, format per cèl·lules amb dos nuclis). Aquesta condició dicariòtica perdura un temps més o menys llarg fins que es produeix la cariogàmia, és a dir, la fusió d'ambdós nuclis haploides per formar-ne un de diploide; es forma així una cèl·lula diploide, anomenada basidi que, després d'una meiosi, origina per gemmació quatre espores haploides anomenades basidiòspores. Cal destacar que hi ha hifes més (+) i hifes menys (-), de manera que només poden fusionar els seus protoplasmes les hifes més (+) amb les menys (-).

Parasexualitat

A banda de la reproducció sexual i l'asexual, els fongs també presenten parasexualitat. Amb freqüència dins d'un mateix miceli els nuclis són genèticament diferents. Aquesta heterogeneïtat s'anomena heterocariosi i és possible degut a diversos fenòmens com mutacions o fusió de nuclis dins del miceli o diploidització. En alguns fongos dels que només coneixem l'estat del fong amb reproducció asexual (anamorf) i la fase amb reproducció sexual (telomorf) és desconeguda s'han descobert fenòmens de recombinació genètica sense intervenció de gàmetes. Perquè aquest fenomen, la parasexualitat, succeïsca fan falta micelis heterocariòtics de partida en els que es donen mitosis anormals amb sobrecreuament i una repartició desigual dels cromosomes.

Dispersió

En els basidis hi ha esterigmes (el peduncle que uneix la basidiòspora al basidi) i espícules, mecanismes d'abstricció que fa servir el fong per a llançar les basidiòspores. La dispersió pot utilitzar diferents vectors de dispersió o ser activa.

La dispersió es pot donar amb ajuda de l'aire. El mecanisme de descàrrega de les balistòspores (espores bala) des de l'esterigma, es realitza mitjançant la condensació higroscòpica d'una gota d'aigua (Gota de Buller) situada en una zona probablement hidròfoba en la base de l'espora. Des d'allà la gota creix fins a arribar a les zones hidrofiles de la paret de l'espora, produint-se la separació. Les balistòspores tenen formes aerodinàmiques, es projecten des dels basidis de les làmines baix el barret i cauen per l'acció de la gravetat. En quant arriben a l'aire obert, baix el barret, són transportades per turbulències.

Si el vector de dispersió és l'aigua normalment les espores hauran desenvolupat estructures per a moure's per ella. Algunes d'aquestes estructures són els flagels. Una altra forma és aprofitar l'impacte de les gotes de pluja per a dispersar les espores (exemple: Crucibulum laeve).

Fotografia de niuets (Crucibulum laeve)

Els animals també constitueixen un vector a l'hora de dispersar les espores. Els fongs que aprofiten aquest vector solen produir olors per atraure a un tipus d'animal que al posar-se sobre aquest quedarà ple d'espores i les anirà dissipant. Alguns fongs amb cossos fructífers hipogeus (tòfones, fetjó) no tenen un altre mecanisme de dispersió d'espores que el d'emetre substàncies, com feromones de mamífers, per a ser ingerits.

En la dispersió activa és el mateix fong qui dispersarà les seves espores. Un clar exemple és el fong Pilobolus crystallinus que creix sobre tota mena de femta; quan les espores han madurat dirigeix els seus esporangis, orientats per les substàncies carotenoides sensibles a la llum, que contenen una vesícula baix d'aquests que concentra els rajos solars, d'aquesta forma llança les espores amb força, arribant fins i tot a 2 m de distància.

Tipus

L'antiga classe dels basidiomicets estava dividida en 2 grups obsolets avui dia.

• Heterobasidiomicets: Quan els basidis estan septats i molt dividits. Les espores són resistents per posseir una paret molt gruixuda. Presenten més d'un tipus de conidi.
• Homobasidiomicets: Quan els basidis són més uniformes i no septats amb forma claviforme. En aquests la basidiòspora germina formant l'hifa. Els ordres són tremel·lals, uredinals i ustilaginals.

Filogènia

L'anàlisi genètica revela les següents relacions per a les subdivisions i classes de basidiomicets:

Basidiomicots

Pucciniomycotina Tritirachiomycetes Agaricostilbomycetes Spiculogloeomycetes Cryptomycocolacomycetes Mixiomycetes Cystobasidiomycetes Microbotryomycetes Pucciniomycetes Atractiellomycetes Classiculomycetes Orthomycotina Agaricomycotina Wallemiomycetes Geminibasidiomycetes Tremellomycetes Dacrymycetes Agaricomycetes Ustilaginomycotina Monilielliomycetes Malasseziomycetes Ustilaginomycetes Exobasidiomycetes

Taxonomia

Aquesta divisió inclou unes 22.300 espècies, un 37% dels fongs coneguts. La darrera actualització de la classificació dels fongs (Hyde et al. 2024) consensuada per més de 500 micòlegs reconeix tres subdivisions i 20 classes:

Subdivisió Agaricomycotina

• Classe Agaricomycetes
• Classe Bartheletiomycetes
• Classe Dacrymycetes
• Classe Tremellomycetes
• Classe Wallemiomycetes

Subdivisió Pucciniomycotina

• Classe Agaricostilbomycetes
• Classe Atractiellomycetes
• Classe Classiculomycetes
• Classe Cryptomycocolacomycetes
• Classe Cystobasidiomycetes
• Classe Microbotryomycetes
• Classe Mixiomycetes
• Classe Pucciniomycetes
• Classe Spiculogloeomycetes
• Classe Tritirachiomycetes

Subdivisió Ustilaginomycotina

• Classe Exobasidiomycetes
• Classe Malasseziomycetes
• Classe Moniliellomycetes
• Classe Peribolosporomycetes
• Classe Ustilaginomycetes

Classificacions anteriors (obsoletes)

Segons la classificació del 2008, avui obsoleta, els basidiomicots comprenien tres subfílums (incloent-hi sis classes sense assignar), 16 classes, 52 ordres, 177 famílies, 1.589 gèneres i 31.515 espècies).

Wijayawardene et al. van elaborar una actualització el 2020, que també ha estat superada, que reconeixia 19 classes (Agaricomicets, Agaricostilbomicets, Atractiellomicets, Barteletiomicets, Classiculomicets, Criptomicocolacomicets, Cistobasidiomicets, Dacrimicets, Exobasidiomicets, Malasseziomicets, Microbotriomicets, Mixiomicets, Monilielliomicets, Pucciniomicets, Spiculogloeomicets, Tremellomicets, Tritirachiomicets, Ustilaginomicets i Wallemiomicets) amb múltiples ordres i gèneres. A més, hi ha diversos gèneres en incertae sedis.

Algunes espècies verinoses (tòxiques o mortals)

• Amanita phalloides
• Amanita muscaria
• Amanita pantherina
• Amanita virosa
• Clitocybe candicans
• Cortinarius orellanus
• Entoloma sinuatum
• Psilocybe

Bioacumulació

Tots els basidiomicots semblen capaços de bioacumular diversos metalls pesants, metal·loides i radionúclids (inclòs el cesi radioactiu després d'una pluja radioactiva, tant per assajos com per accidents nuclears). Aquests, posteriorment, acaben a la cadena alimentària a través dels animals que els consumeixen i, finalment, arriben als humans. Els casos de toxicitat són rars, però com a precaució, pot ser aconsellable evitar els bolets i la caça en determinades circumstàncies o procedents de certs llocs.

La bioacumulació també pot implicar productes orgànics; en aquests casos, el fong també pot modificar o fins i tot eliminar el compost indesitjable.

Aquestes propietats es poden utilitzar per a la descontaminació o l'extracció de contaminants, possiblement en combinació amb plantes (fitoextracció).

Galeria

• 
  Amanita muscaria, un Agaricomycetes
• 
  Calocera viscosa, un Dacrymycetes
• 
  Tremella mesenterica, un Tremellomycetes
• 
  El paràsit Septocyta ruborum, un Coelomycetes
• 
  Microbotryum saponariae, un Microbotryomycetes
• 
  Mixia osmundae, un Mixiomycetes
• 
  Gymnosporangium fuscum, un Pucciniomycetes

Bibliografia

• Kirk, P. M.; Cannon, P. F.; Stalpers, J. A.. Dictionary of the Fungi. 10th. CABI, 2008. 

Enllaços externs

• Tree of Life - Basidiomycota Arxivat 2020-11-26 a Wayback Machine.